EL PROCÉS DEL DUEL EN LA DIABETIS

El diagnòstic de la diabetis sempre és impactant tant per a un mateix com para els seus familiars. Al principi suposa una sèrie de canvis en la nostra vida als quals no estem acostumats com és la disciplina en els horaris dels menjars, el comptatge dels hidrats de carboni així com pesar els aliments, fer esport diàriament, injectar-se insulina i un llarg etcètera de canvis que produeix en la nostra vida la diabetis. Tot això ens portarà un temps per adaptar-nos i acceptar-ho ja que la diabetis suposa un gran esforç d’adaptació conductual així com emocional.

A continuació descriuré les fases normals de la reacció al diagnòstic d’una malaltia crònica com la diabetis, no totes les persones passen per les mateixes fases ni sempre es produeixen en el mateix ordre que aquí exposo.

Why-does-being-lonely-make-you-ill

1 L’impacte

La sensació de tenir diabetis pot ser viscuda de diferents maneres segons l’experiència de la persona afectada. A algunes persones no els suposa cap tipus d’impacte, en canvi per a unes altres queden totalment bloquejades perquè imaginen un futur incert i encadenat a una cronicitat com la diabetis el que els suposa una angoixa. Durant aquesta fase és difícil pensar amb claredat, la informació que es rep per part dels professionals és difícil d’entendre. Les persones es troben en estat d’angoixa i molt desanimades.

2. La negació

Moltes persones al principi es neguen a acceptar que tenen diabetis i això és així perquè és un mecanisme de defensa contra el malestar i l’angoixa que produeix el tenir una malaltia crònica com la diabetis. No volen acceptar la realitat i solen llevar-li importància a tenir diabetis.

Es convencen a ells mateixos i al seu entorn amb què tenen un “poc de diabetis” i que tot està controlat. En aquesta fase les persones afectades estan poc implicades amb la diabetis i poc motivades per involucrar-se en el seu tractament.

3. L’enuig

Típic d’aquesta fase la pregunta de: i perquè m’ha tocat a mi?, aquí ens trobem amb que les persones tenen consciència de la realitat encara que no la vulguin acceptar. Reaccions com la irritabilitat i la decepció poden ser normals en aquesta fase. Un mateix recorda la persona sana que era i la vida ara li sembla injusta. Seguir el tractament és difícil, la vida ha canviat i es tenen sentiments negatius i de sentir-se diferent a la resta. La sensació de ràbia és molt freqüent.

Una comunicació emocional basada en el fet d’exterioritzar les emocions aconsegueix reduir l’angoixa i afavorece l’adaptació de la persona a la diabetis.

4. La negociació

En aquesta fase hi ha plena consciència de la diabetis però la persona en comptes d’enfadar-se per tenir diabetis negocia amb l’esperança de disminuir les dificultats que ell percep. Per exemple: “Val tinc diabetis però em posaré insulina solament una vegada al dia”.

Tant la negació, com l’enuig, com la negociació estan malament, però són mecanismes naturals per enfrontar la situació i exerceixen un paper psicològic durant un breu període de temps. És important sentir aquestes emocions i després desfer-se d’elles, cal seguir endavant i aprendre a portar una vida “normal” amb diabetis.

5. L’acceptació

S’accepta la diabetis ja que serà la nostra companya per a tota la nostra vida. En aquesta fase la persona troba l’equilibri emocional que necessitava per afrontar de forma asserena el tractament de cada dia i les diferents implicacions socials, familiars i personals que comporta. Es comença a informar sobre la malaltia i conceptes com a alimentació, insulina i autocuidado s’entenen millor.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

w

Conectando a %s