QUÈ ÉS LA DIABULIMIA?

diabulimia-3-638

Tots hem sentit parlar dels Trastorns de la Conducta Alimentària (TCA), segur que molts de nosaltres coneixem a algú que hagi patit alguna de les seves categories. Entre aquest tipus de trastorns els reconeguts per les classificacions oficials es troben: Anorèxia nerviosa, Bulímia Nerviosa, Trastorn per empatx i Trastorns de Conducta Alimentària no especificats que compleixen amb tots els criteris per ser considerat un Trastorn de la Conducta Alimentària Específic.

Doncs bé, dins d’aquest últim grup podríem incloure la Diabulimia, molts us preguntareu Què és la Diabulimina, en què consisteix…? El primer aclarir que aquest tipus de Trastorn de la Conducta Alimentària només es pot produir en els pacients amb diabetis tipus 1; és a dir és el fruit de la combinació d’un Trastorn de la Conducta Alimentària i la Diabetis tipus 1 (insulinodependents), qüestions ambdues que ja per separat són prou perilloses (en el cas de la diabetis només si està mal controlada), doncs imaginem com pot ser la combinació d’ambdues.

Com dèiem aquest TCA només pot donar-se entre persones insulinodependents, els qui amb l’objecte d’aprimar (de forma absolutament insalubre i perillosa, volem deixar això ben clar) redueixen o fins i tot ometen les dosis d’insulina que els correspon segons el seu tractament per mantenir un correcte control glucémic; el que pot comportar conseqüències irreparables en la salut del pacient amb diabetis.

Moltes vegades el detonant d’aquest trastorn es dóna amb el debut en la diabetis, doncs en aquest moment en el qual el nostre cos comença a avisar-nos que alguna cosa està fallant en el nostre sistema, baixem moltíssim de pes (molts ho recordareu en el vostre debut que sense saber com estàveu tot el dia bevent aigua, orinant, menjant un munt i així i tot aprimant moltíssim), però això és una conseqüència directa que el nostre pàncrees no estigui produint insulina, de manera que no es poden traslladar els nutrients que necessitem fins a les cèl·lules, i s’eliminen per l’orina (d’aquí aquest increment de les miccions i la necessitat de beure aigua abans del debut).

Una vegada que es diagnostica la Diabetis tipus 1 insulinodependents, i s’estableix el tractament amb insulina, tornem a recuperar aquest pes que hem perdut per una contingència anormal; i això és el que pot ser el detonant d’un TCA en aquelles persones que per qualsevol raó puguin ser propenses a sofrir aquest tipus de trastorns.

El TCA també pot ser un antecedent al diagnòstic de la diabetis, i amb el debut aquest Trastorn adopta la forma de Diabulimia, perquè els pacients descobreixen que hi ha una altra forma d’aprimar.

El que sofreix un TCA comença de forma gradual, fins que el fet de baixar de pes es converteix en una obsessió i la seva voluntat està encaminada sempre en aquest sentit; això és una qüestió prèvia que volem que s’entengui per poder comprendre la Diabulimia, que té més que veure amb un trastorn provocat per l’obsessió de baixar de pes que per un descontrol de la diabetis en si.

Qui pateix Diabulimia redueix o elimina per complet les dosis d’insulina en el seu tractament, amb l’únic propòsit de baixar de pes; és a dir, atès que la insulina, tal com ja hem hem comentat en altres articles, és l’encarregada de transportar la glucosa sanguínia a les nostres cèl·lules perquè aquestes es nodreixin, si no tenim suficient insulina o res (doncs el nostre pàncrees no la produeix), aquesta glucosa no arriba a les cèl·lules i es queda en el torrent sanguini, i el nostre cos l’elimina per l’orina, la qual cosa produeix que aprimem.

Què ocurreix?, que aquesta situació per a un pacient diabètic insulinodependent és totalment insostenible, i si ja de per si els Trastorns en la Conducta Alimentària comporten una sèrie de conseqüències terriblement negatives, si a això afegim la restricció d’insulina en una persona insulinodependent, els efectes poden ser terribles, podent arribar a incrementar-se fins a tres vegades les complicacions associades a la diabetis no controlada, tal com determinen alguns experts (infeccions, retinopatia diabètica, danys renals, neuropatía diabètica, peu diabètic, entre altres).

En les persones que pateixen Diabulimia intervenen, per tant, els factors propis d’un Trastorn de la Conducta Alimentària, com poden ser la realització d’exercici físic de forma obsessiva, deixar de menjar, empatx i posteriors vòmits etc…i al seu torn manipulen les dosis d’insulina que necessiten, ben reduint-la a l’excés i en alguns casos arribant a eliminar-la del seu tractament, amb l’objecte de produir unes glucoses elevades en sang i la seva eliminació per l’orina; és per això, que a més del descontrol glucémic que tot això comporta, hem d’afegir els efectes propis d’un TCA com poden ser la falta de menstruació, problemes de pell, problemes gàstrics, problemes dentals, pèrdua de cabell etc…És més el risc de mortalitat es triplica, reduint-se significativament l’esperança de vida fins als 45 anys si aquesta situació persisteix.

Com pot detectar-se la Diabulimia? És complicat, perquè en algunes ocasions les persones que la pateixen no mostren les conductes típiques d’un TCA com la reducció d’aliment, exercici obsessiu o vòmits, podent passar inadvertida simplement perquè manipulen les dosis d’insulina; a més hem de tenir en compte que en aquest tipus de Trastorns, el que ho sofreix per res és conscient que ho pateix, i les persones de la seva al voltant poden malinterpretar els símptomes com una diabetis mal controlada; per això és tan important conèixer els senyals que presenta aquest tipus de TCA per actuar a temps. Algunes dels senyals que ens diuen els experts que hem de tenir en compte:

1-Hemoglobina Glicosilada permanentment alta (valors anormalment alts).

2-Episodis de cetoacidosis. Això ocorre amb més freqüència en els pacients que manipulen ambdues insulines, tant la ràpida com la basal, és menys concurrent en aquells que segueixen administrant-se la basal segons els correspongui.

3-Absència de controls de glucosa capil·lar o manipulació dels mateixos: En la consulta de l’endocrí, quan toca revisió, solen utilitzar de forma freqüent l’excusa d’haver oblidat el mesurador, o bé porten glucèmies anotades en llibretes que no es corresponen amb les reals o fins i tot manipulen les tires reactives perquè apareguin valors inferiors.

4-Falta de menstruació o que aquesta sigui irregular en el cas de les dones.

5-Fluctuacions de pes en breus períodes de temps.

6-Una excessiva preocupació pel seu pes i insatisfacció per la seva imatge corporal: Un senyal freqüent és que solen pesar-se diverses vegades al dia de forma obsessiva controlant al mil·límetre les variacions que poguessin donar-se.

7-Pautes d’alimentació irregulars: Restringir aliments, saltar-se menjades, empatx i vòmits posteriors…L’objectiu que busquen les persones que pateixen *Diabulimia és la pèrdua de pes, però la veritat és que si a priori es produeix una evident reducció de pes, el fet de mantenir una alimentació irregular ralentirà el metabolisme i és complicat que aquesta pèrdua de pes es mantingui en el temps.

8-Desassossec pel fet d’haver d’injectar-se insulina davant d’altres persones.

9-Menjar d’amagat: Ja hem comentat que en reduir la insulina o eliminar-la, la glucosa no arriba a les nostres cèl·lules, aquesta situació produeix gana doncs el nostre cos no s’està nodrint, fent que mengin d’amagat en aquells moments en els quals no se senten capaços de controlar la seva gana.

10-No són conscients del problema i no solen ser constants en les cites amb el seu endocrí.

11-Ingressos hospitalaris, tant per hipoglucèmies com per hiperglucemies.

12-Depressió, ansietat, canvis d’humor i/o fatiga.

El psicòleg Javier Hurtado indica que els que pateixen aquesta malaltia “són habitualment conscients dels riscos que comporta. Solen ser molt intel·ligents però aquesta consciència s’ennuvola amb els objectius i intencions il·lògics que potencien el seu comportament i són els responsables de la seva conducta. És a dir, encara que ho saben en el fons, guanya la idea d’aconseguir el seu objectiu: perdre pes, i arriben a aquest punt en el qual no els importa fer el que sigui per aconseguir-ho, fins i tot posar en risc la seva vida”.

El perfil de la persona que pateix Diabulimia, és el de principalment dones, però també comença a veure’s en homes encara que d’una manera menys freqüent; solen ser persones amb diversos anys d’evolució de diabetis, que van debutar a una edat primerenca. Solen ser joves intel·ligents, persistents, amb bons resultats acadèmics però amb una baixa autoestima, molt perfeccionistes, manifesten una gran preocupació per la seva imatge corporal, solen presentar situacions de depressió… De vegades també pot jugar un paper fonamental l’entorn familiar si existeix una falta d’afecte, sobreprotecció, un alt nivell d’exigència etc…

Moltes vegades pot resultar complicat detectar aquest Trastorn, fins i tot arribant a un ingrés hospitalari en nombroses ocasions ho relacionen amb una diabetis mal controlada i no ho tracten com un Trastorn de la Conducta Alimentària, de manera que el problema persisteix; d’aquí la importància de parar esment a la presència dels símptomes abans assenyalats i així poder actuar immediatament sota la correcta supervisió professional.

Una vegada diagnosticat aquest Trastorn, atès que alhora es tracta d’un pacient amb diabetis, la qual cosa els experts recomanen és un tractament sota la supervisió d’un equip multidisciplinari compost per endocrí, psiquiatre, psicòleg i educador diabetológic que per descomptat estiguin especialitzats en TCA. El treball d’aquests experts se centrarà en dos factors principalment en el seguiment que facin del pacient: control de la glucèmia i pes saludable en correlació amb l’índex de massa corporal. És important que el pacient se senti còmode amb el professional que li vagi a tractar, és alguna cosa fonamental en aquest tipus de Trastorns, doncs requereix d’una especial confiança en la qual el pacient se senti segur i no se senti jutjat o acusat.

Quant als quals envolten a la persona que pateix Diabulimia, o qualsevol altre tipus de TCA, és convenient recordar-los alguna cosa que és fonamental per a aquests casos i és la comprensió i la paciència, no pressionar a qui ho sofreix espantant-li amb les complicacions que poden sobrevenir si manté aquesta actitud, no jutjar-li, és important mostrar confiança en elles i sobretot que vegin que compten amb la nostra ajuda, implicar-se en el seu tractament una vegada diagnosticada la Diabulimia, però a poc a poc en la mesura que la persona que ho pateix el vagi permetent, que se senti recolzada i volguda doncs són persones que principalment sofreixen d’una falta d’autoestima i moltes vegades no se senten volgudes, així que això és el que cal treballar. És importantíssim no pressionar-los, i segons vagin aconseguint petites metes a través del tractament transmetre’ls el nostre orgull i admiració davant el que han aconseguit.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s