DIA MUNDIAL DE LA DIABETIS

Día-Mundial-de-la-Diabetes-2013

El Dia Mundial de la Diabetis és un dia de campanya de conscienciació sobre la diabetis i té lloc cada any el 14 de novembre. Més de 60 països s’uneixen a aquesta campanya i s’ha aconseguit que diferents monuments al món, siguin il·luminats de blau en aquesta data en senyal d’esperança per a les persones que viuen amb aquest patiment i per els qui tenen el risc de desenvolupar-ho.

Va ser instaurat en 1991 per la Federació Internacional de Diabetis (FID) i l’Organització Mundial de la Salut (OMS) com a resposta a l’alça de diagnòstics d’aquesta enfermedady el seu objectiu és educar sobre la prevenció de la diabetis i el bon maneig de la mateixa, així com les malalties relacionades a ella i la qualitat de vida que es pot aconseguir amb el seu bon maneig.

Es va triar aquesta data per ser el natalici de Frederick Grant Banting, qui al costat de Charles Best va descobrir la insulina, el descobriment de la qual va permetre que la diabetis passés de ser una malaltia mortal a una malaltia controlable.

Se celebra amb diferents activitats, com a caminades, pláticas i rodes de premsa entre moltes unes altres,seguint una temàtica anual del 2004 al 2006. No obstant això a partir del 2007 es va decidir estendre el temps de cada temàtica per aconseguir una millor difusió del mateix.

A partir del 2006, l’Organització de les Nacions Unides ho va declarar com un dia oficial de la salut per fer notar que aquesta malaltia és una prioritat en els temes relacionats a la salut i comença a celebrar-ho en el 2007. Aquest mateix any s’estableix un logotip oficial, un cercle blau del to de la bandera de l’Organització de les Nacions Unides, la forma de les quals en moltes cultures representa vida i salut.

La importància d’aquest esdeveniment radica que es calcula que en l’actualitat hi ha aproximadament 350 milions de persones amb aquesta malaltia i es calcula que cada any més de 3 milions de persones que viuen amb diabetis, moren a causa de malalties relacionades; d’aquí el seu enfocament a l’educació sobre el diagnòstic a temps i el bon maneig de la diabetis.

El 23 de enero de 1922 en Toronto (#Canadá), el paciente Leonard Thompson se convierte en el primer ser humano en recibir una inyección de insulina como tratamiento para la diabetes. Medio año antes, los canadienses Frederick Banting y Charles Best, consiguieron extraer, de animales de laboratorio, la proteína del páncreas que causa los síntomas de la diabetes, la insulina. Experimentaron inyectando insulina en animales enfermos que volvieron a sanar. Estas pruebas confirmaron que la causa de la diabetes era la falta de insulina, responsable de metabolizar los azúcares. En 1923 la insulina era ya un producto relativamente fácil de adquirir, lo que sin duda salvó muchas vidas.

Frederick Grant Banting

Fredrick_banting

Banting va néixer en Alliston (Ontario, Canadà), el 14 de novembre de 1891. Era el més petit dels cinc fills de William Thompson Banting i Margaret Grant. Va realitzar els seus primers estudis en Alliston. Va començar teologia a la Universitat de Torontó, que aviat va canviar per medicina. Es va graduar en 1916. Va formar part de la Canadian Army Medical Corps i va participar en la Primera Guerra Mundial a França. En 1918 va ser ferit en la batalla de Cambrai.

Després del final de la guerra, en 1919, va tornar a Canadà. Allí va exercir per poc temps en London (Ontario). Va estudiar ortopèdia infantil i va exercir com a cirurgià a l’Hospital for Sick Children, entre 1919 i 1920. Un any més tard va ser professor d’ortopèdia en la University of Western Ontario. El curs 1921-1922 va ser lecturer de farmacologia a la Universitat de Torontó. Va obtenir el grau de doctor en 1922.

Molt ràpid ja va estar molt interessat per la diabetis. Des de finals del segle XIX els científics s’havien percatado de la relació entre el pàncrees i la diabetis. Alguns treballs indicaven que la malaltia estava causada per una manca d’una hormona segregada pels illots de Langerhans del pàncrees. Oscar Minkowski i uns altres van tractar d’aïllar aquesta hormona sense èxit. Schafer la va denominar “insulina” i se suposava que exercia un control sobre el metabolisme del sucre, de tal manera que la seva absència provocava l’augment d’aquest en sang i en orina. Es va tractar d’administrar extracte de pàncrees o la glàndula fresca als diabètics, tractament que va fracassar perquè l’hormona havia de ser destruïda pels enzims proteolíticos. D’altra banda, encara eren insegures les tècniques de detecció de glucosa en sang i orina. La lectura d’un article de Moses Baron en el qual es deia que la lligadura del conducte pancreàtic provocava la degeneració de les cèl·lules que segregaven tripsina, però que els illots romanien intactes va cridar la seva atenció. Va pensar que podria recórrer a aquest procediment per obtenir insulina.

Es va posar en contacte amb J.J.R. Macleod, professor de fisiologia de la Universitat de Torontó, qui li va facilitar el necessari per poder investigar en el seu laboratori. Va treballar llavors amb Charles Best, estudiant de medicina, que va anar el seu assistent i, més tard amb el químic James B. Collip. A l’agost de 1921 van administrar la insulina obtinguda dels illots de Langerhans a gossos diabètics comprovant que descendien els nivells de sucre en sang i orina i desapareixien els símptomes típics de la malaltia. Van repetir diverses vegades els experiments amb resultats diferents, en funció de la puresa de la insulina utilitzada. Va ser Collip el que es va encarregar d’aconseguir una que fos el més pura possible. La van emprar per vegada primera, poques setmanes després, en un noi diabètic de catorze anys, que va millorar de forma extraordinària de la seva malaltia.

La primera descripció dels resultats obtinguts amb l’ús de la insulina en la diabetis figura en l’article “Pancreatic extracts in the treatment of diabetis mellitus” (Extractes pancreàtics en el tractament de diabetis mellitus), publicat en 1922 en el Canadian Medical Association Journal. Banting i Macleod van rebre el Premi Nobel de Medicina en 1923. Prèviament Banting i Best van detallar la tècnica en un article que es va publicar en el Journal of Laboratory and Clinical Medicine en 1921-22. Així mateix, Banting, Best i Macleod van preparar una comunicació, que portava per títol “The internal secretion of the pancreas”, que es va donar a conèixer en la reunió de la American Physiological Society, de 1921.

En 1926 Jacob Abel va aconseguir la síntesi de la insulina, troballa que va donar a conèixer en els Proceedings of the National Academy of Sciences, de Washington, amb el títol Crystalline insuline.

En 1930, el Parlament canadenc va concedir una ajuda a Banting per a la instal·lació d’una laboratori de recerca (el Banting Institute) i la seva universitat va crear una càtedra amb el seu nom. Allí va treballar en distintintas línies com les relacionades amb la silicosi, el càncer i el ahogamiento.

Va ser nomenat mèdic honorari de l’Hospital General de Torontó, de l’Hospital per a nens malalts, i delToronto Western Hospital. Va obtenir així mateix el LL.D. degree (Queens) i el D.sc. degree (Torontó). Va rebre a més els homenatges i mereixements de diverses societats cientíticas del seu país i de l’estranger.

Com a pintor aficionat va formar part d’una expedició governamental a l’Àrtic. Es va casar amb Marion Robertson en 1924; van tenir un fill. Es va divorciar en 1932 i cinc anys més tard va contreure de nou matrimoni amb Henrietta Ball.

Quan es va declarar la Segona guerra mundial va actuar com a enllaç entre els serveis mèdics britànics i nord-americans. En 1941 va morir víctima d’un accident aeri en Newfoundland.

Habitualment es parla de “tractament de Banting” per referir-se al tractament de l’obesitat mitjançant un règim restringit, especialment en sucre, farines i greixos.

Charles Best

C._H._Best_ca._1924

Fill de pares canadencs, Best va estudiar fisiologia i bioquímica a la Universitat de Torontó. Es trobava realitzant una pasantía d’estiu amb el grup de recerca de Frederick Banting sobre el funcionament del pàncrees. Quan el professor Macleod va intuir l’abast del projecte, va ampliar l’equip i el finançament fins que van aconseguir identificar la insulina i verificar les seves propietats en assajos amb gossos diabètics. Quan Banting va rebre el Premi Nobel de Fisiologia o Medicina de 1923 per aquest descobriment, va compartir amb Best la meitat del premi en reconeixement a la seva participació.

Best va dur a terme el seu postdoctorado a Anglaterra. Quan Macleod es va retirar de la càtedra de fisiologia de la Universitat de Torontó, Best va ser designat en el lloc (1929), arribant a ser en 1941 director del seu departament de recerca mèdica, que va rebre el nom de Banting and Best.

Durant la Segona Guerra Mundial, Best va influir en la creació d’un programa canadenc per a l’emmagatzematge i utilització de sèrum sanguini dessecat. Les seves línies de recerca posteriors van tractar sobre el pujol, l’heparina i la histaminasa, així com sobre el metabolisme dels carbohidrats. És el coautor d’un difós llibre de text sobre fisiologia.

Anys més tard, Best va col·laborar amb l’OMS en caràcter d’assessor del seu comitè de recerca mèdica.

Escrit Original de Frederick Grant Banting

cuaderno-banting

banting_best2

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

w

Conectando a %s